Els germans Oligor

No es pot estar més a prop de l'art, del que significa l'art. Així m'he sentit als Maldà aquesta nit mentre veia el documental 'Els germans Oligor'. Com una antiga bordadora Joan López Lloret va teixint aquesta història amb el ritme d'una melodia de capseta, d'aquelles que sentíem incansablement de xicotets... Que no s'acabe mai, pensava... de menuda quan veia la 'bailarina' rodar i rodar sobre la caixeta, que no s'acabe mai pensava aquesta nit... És l'ànima de les joguines per als que saben jugar.
...

Encara estem a temps

Només 4 línies per sumar-me al Blog Action Day... Segurament algun dia aquest bloc destartalat tindrà forma, qui sap, i continuïtat, i potser sentit, per ara només un gest. Estem a temps.

Roma i Nídia

Fa pocs mesos vaig tenir una de les millors oportunitats que m'ha donat la vida: Vaig poder entrevistar les filles d'un dels líders de l'anarquisme al País Valencià. El fet de conèixer de prop la vida d'aquest home què es va allunyar de la seva família benestant per lluitar pels drets laborals dels agricultors valencians, (que en aquell moment passaven molta gana) i que per això va ser perseguit i torturat per republicans i feixistes durant dècades, ha estat un regal de la vida. Espere poder parlar-ne amb profunditat algun dia. ...

Avui no puc deixar de pensar que aquesta gent va morir per aconseguir uns drets, als que renunciem cada dia, per por d'alçar la veu. Sempre m'ha fet més por un covard que un tirà. I el món en va ple, de covards. Roma i Nídia -que hagueren de marxar de Sueca a Barcelona ben joves- han continuat la lluita del seu pare en el camp sindical, però al final de l'entrevista una frase de Roma se'm va quedar marcada: 'El meu pare va sobreestimar la classe treballadora'. Em va semblar molt dura. No m'ho sembla tant, conforme vaig coneguent aquesta desclassada classe treballadora.

Òscar Briz... a la plaça del Rei

Com qui enceta una ampolla de vi al voltant d'una taula amb amics, encete aquest bloc amb l'esperança que entre l'oceà de missatges que és internet, a algú li agradi la conversa.
Ho faig també empesa d'una necessitat urgent: 'Heu d'escoltar l'Òscar Briz'!!!!!!!!!!!!

Ahir vaig assistir a un dels millors concerts de la meva -ja no tan curta-vida, i crec que també de l'Òscar i la colla d'excel·lents músics que l'acompanyen.
Em fa ràbia llegir al seu bloc que en ocasions té dubtes de la necessitat de continuar -donada la situació de repressió cultural al País Valencià- amb la tasca de creador independent. No m'estranya. Jo també tinc dubtes, i en certa forma, com tants altres he abandonat -ho dic des de l'exili- tot i que de cap manera definitivament. Oscar, no em crec que després de tants anys puguis abandonar, perquè t'han parit per a fer el que fas... Egoistament... el teu missatge no només arriba, és el corrent del riu que manté en alguns l'esperança. Si tu marxes, qui ens tirarà a matar?